Josep Vallverdú, escriptor lleidatà universal, és un home de moltes cares, molt polièdric. Va ser un gran docent impartint literatura en diversos instituts de Lleida i Ponent. A més, un excel·lent traductor, assagista, poeta i escriptor que ha deixat un llegat ben prolífic. Però, per sobre de tot, en Josep Vallverdú ha estat un activista cultural de primer ordre, molt enfocat a cuidar i mantenir la llengua catalana com a gran patrimoni del nostre Poble. Vallverdú va fer afirmacions com: “La meva llengua és la meva primera pàtria”. O una de més actual que ens ha de fer reflexionar sobre el valor de l’acollida quan deia: “Beneïm escoltar llengua catalana amb deixos i vacil·lacions en boca d’un immigrant”.
He llegit algunes obres seves, però una dada curiosa és que el 2017 quan estava recopilant informació i bibliografia pel llibre Secrets de l’Horta en vaig trobar a la Biblioteca Pública de Lleida un exemplar del seu llibre Història de Lleida explicada als joves. Allí vaig recollir informació molt interessant que em va obrir portes a apunts que vaig utilitzar i citar en el llibre que estava escrivint, em va servir de molt. Tot i això, el que em va impressionar més va ser que Vallverdú el 1983 ja veia el futur i sabia que la cultura per ser estimada necessita que la descobreixin, que l’assaboreixin i que la gaudeixin en tota la seva dimensió. I aquesta és una tasca no acabada, el mestre ens ha ensenyat el camí, però tots els lleidatans ocupats i preocupats per la cultura tenim la missió de fer-la conèixer, de fer-la gaudir com ell va fer mitjançant l’escriptura, la traducció i la poesia. Hi ha molts camins, la música i totes les altres expressions artístiques, Vallverdú va utilitzar el seu do que era escriure i gràcies a ell molts de nosaltres ens hem apassionat per la lectura i, conseqüentment, per l’escriptura.
En aquest petit homenatge que li fem al Vallverdú centenari, històric, catalanista i prolífic m’agradaria compartir una bonica anècdota que explica molt el seu mestratge. Era temps de pandèmia i just estava treballant en un nou projecte literari sobre el món rural. Necessitava trobar una persona que d’origen hagués viscut en entorns familiars rurals, però que tingués una visió ben global per analitzar la vida de pagès, el seu passat, present i futur de manera estratègica i, alhora, constructiva. I vaig pensar que en Josep Vallverdú Aixalà seria la persona ideal, per l’admiració que li tinc i, sobretot, pel seu exemple. Així que vaig buscar la manera de contactar-hi en aquell moment delicat de pandèmia amb tothom tancat a casa. Gràcies a un amic comú, el Francesc Guillaumet, vaig poder parlar amb ell. Li vaig explicar el meu humil projecte de llibre i em va escoltar amb molt deteniment, li va agradar la proposta, però em va reconèixer que per sostenibilitat de la seva energia vital no podria ser tot l’esplèndid que potser jo esperaria. Ho vaig entendre perfectament i li vaig agrair la sinceritat. Vam quedar que ens comunicaríem per correu i així ens vam anar cartejant a cop de mail. La meva sorpresa va ser que al primer correu que li vaig enviar amb unes propostes de preguntes va contestar de manera expansiva i molt clara, tot el contrari del que m’esperava. La gent especial i única sempre sorprèn, per la qualitat, per la generositat i pels valors que demostren. Vallverdú és un lleidatà en majúscules, no l’oblidem, prenem el seu exemple de saviesa, d’amor a la cultura i la llengua catalana i mostrant un model de vida coherent. Gràcies per tot, Mestre!
