“A Lleida vas? Cap i cabellera hi deixaràs”. És una dita que no té res a veure amb els costums dels guerrers sioux sinó que denotava certa desconfiança per part de la gent de comarques, en el sentit de que anar a Lleida solia comportar grans despeses. En canvi, la frase “tant si sona com si no sona, Barcelona és bona” ve a dir que la ciutat comtal té encant, més enllà de si un disposa o no de diners. Més d’un conegut m’ha preguntat si, després de viure un quart de segle a Can Fanga, jo m’havia adaptat a la ciutat ponentina. La meva resposta sempre ha estat similar: Lleida és una població força agradable per viure-hi, amb una dimensió que permeten desplaçar-se a peu a qualsevol lloc i en la qual és fàcil relacionar-se amb la gent. Barcelona s’ha tornat una urbs cara, gentrificada, impersonal, fins i tot un pèl hostil: més bolcada al turisme que a la qualitat de vida dels veïns. De fet, molts amics i familiars n’han fugit i ara viuen en altres localitats. Potser trobo a faltar l’oferta cultural (i per suposat els restaurants grecs) del cap i casal, però tinc clar que em trobo més còmode aquí. Sí que lamento fets com la pèrdua d’identitat de certs barris lleidatans –i consti que, sense entrar en més consideracions, penso que la immigració és necessària–, l’enllumenat escàs de molts indrets (ja ho diu en Carles Porta, “posem llum a la foscor”) i, sobretot, la brutícia que ens envolta per tot arreu: la zona de la Plaça del Treball, per exemple, és dia sí l’altre també un veritable abocador urbà.
Sessió: No iniciada
