Diada de Sant Anastasi, 10 del vespre, tres espetecs d’avís i, ¡patapam!, esclaten els Focs d’Art i Ofici. Amb puntualitat britànica clouen les festes lleidatanes de maig. Bocabadada, contemplo com s’escampa sobre el cel negre la potent cataracta de llums que sorgeix del marge esquerre del Segre. Els pensaments remunten, riu amunt, fins arribar a un altre dels marges que voreja la Seu… d’Urgell. Torno a la poruga pell de la nena de tres anys, arrapada qual paparra a les faldilles de la mare. Fascinada, em rendeixo als sons de la traca, els trons i les centelles d’uns focs que també apaguen les festes. No tan espectaculars com els de Lleida, però, dins el caparró de la criatura que soc, esdevenen magnífics, terrorífics! Sempre he cregut que em cauen al damunt. No vaig desencaminada del tot, la rusticitat dels incendiaris focs, i la manca de les distancies de seguretat, provoquen que les espurnes socarrimin el cap d’alguna que altra veïna…
Torno a Lleida. M’adono que l’emoció que em produïen els focs de petita, segueix intacta a dia d’avui. M’agenollo davant els alquimistes xinesos que, allà pel segle IX, tot experimentant amb sofre, carbó i salnitre, inventaren la pólvora per magnificar entreteniments. ¡Qui els ho havia de dir que acabaria sent emprada amb finalitats bèl·liques! Ara, sembla ser que la pólvora, els focs d’art i ofici, tenen els dies comptats com divertiment popular. La tecnologia, que tot ho potineja, campa a tort i a dret procurant esbargiment a la penya de babaus que la seguim. L’altre dia vaig caure de quatre grapes al parany que s’ha tret del barret el feliç Larrosa: un espectacle de drons, “Lleida, un somni de ciutat”, la gran novetat d’enguany. Novetat a Lleida, sí. Aquests píxels voladors ja fa anys que campen. I maten gent a Ucraïna. No són tres-cents com a Lleida, sinó milers. És per això que els vaig veure a prudent distància. I els vaig trobar estàtics, d’estulta Intel·ligència Artificial, enfront la vitalitat espontània dels Focs d’Art i Ofici…
Els que s’espatarren davant els drons sostenen que són més respectuosos amb el medi ambient i eviten la contaminació acústica. Tant de bo que, malgrat les malifetes que els atribueixen, els focs no s’apaguin mai. La nena que viu en mi, no vol acabar com el poeta, preguntant-se: “¿Què en farem, de les seves iridescències ofegades, ara que ens manca la saviesa dels infants?”.
