Si a vostè no li han intentat vendre una alarma per a casa seva o per a la segona residència, vostè és un bitxo rar. El desplegament de campanyes per col·locar alarmes és descomunal. Si ens hem de fiar per la intensitat publicitària de sistemes d’avís pensaríem que vivim a l’Oest. En canvi, les xifres oficials diuen tot el contrari. Els delictes baixen a Catalunya i a Espanya. Pel que fa als ocupes, el problema és estadísticament irrellevant, però a base de picar a les notícies els casos d’ocupació, el 36% dels ciutadans té por que li ocupin la casa. No hi ha més delictes, però sí que hi ha més sensació d’inseguretat. Per acabar de rebentar la sorollada sobre les alarmes només ha faltat la macrocampanya per fer saber que Securitas Direct és ara Verisure. Cal martiritzar tant a la gent? Les alarmes deuen ser un negoci rodó, sobretot perquè quan es dispara un avís sonor d’alerta ningú no en fa ni cas. L’altre dia passava per un establiment tancat i sonava l’alarma. Com és habitual, tothom es comportà com qui sent ploure (per cert, plovia). Al cap d’una estona vaig tornar a passar pel mateix establiment i el timbre escandalós encara donava la tabarra. Vaig trucar al telèfon del servei de seguretat que indicava un rètol de la finca i un contestador automàtic m’avisava que si es tractava d’una urgència, la primera hora del servei costava cent euros. Vaig optar per avisar un amic advocat, el qual, al cap d’una estona, m’enviava un missatge donant-me les gràcies pel meu “comportament ciutadà”. Potser sí que amb una mica més de compromís ciutadà per part de tothom no caldrien tants anuncis d’alarmes.
Sessió: No iniciada
