Espido Freire ha publicat recentment Guía de lugares que ya no existen, un viatge personal i literari per indrets del món que han desaparegut o han sofert una transformació traumàtica i als quals no podrem tornar (o potser sí, però ja no seran els mateixos). Penso que tots tenim paratges als quals difícilment regressarem: si ho fem, ens trobarem amb una cosa ben diferent, segurament decebedora. La Plaça Omonia d’Atenes, amb l’històric Cafè Neon i la desapareguda pastisseria Britannia; el genuí Ceský Krumlov de l’extinta Txecoslovàquia, amarat d’aromes de carbó i de cervesa de barril o, el que és més trist, el Sarajevo multicultural en el que convivien harmònicament musulmans, croats i serbis. Llocs enterrats per la història. Un enclavament pel qual sento nostàlgia sense haver-hi estat mai és Macau, aquella colònia portuguesa decadent de finals del segle XX, gresol d’arquitectures, gastronomies i parles asiàtiques i europees, actualment convertida en una ciutat xinesa d’edificis moderníssims més aviat horteres. Un curiós sentiment que fins i tot té nom, “anemoia”, nostàlgia d’una època, lloc o esdeveniment que un mai hem viscut. El Macau colonial s’ha esvanit per sempre, però sí confio a recalar algun dia en un indret poc conegut, els llacs Prespa. Fa 40 anys, quan estudiava grec modern a l’EOI, una companya de classe força simpàtica, la Mireia –malauradament traspassada en plena joventut– ens en va parlar apassionadament. Un paratge inhòspit situat entre Macedònia del Nord, Albània i Grècia, al qual he viatjat sovint, però només amb la imaginació. Haurà canviat molt en aquestes quatre dècades? Com a mínim, diuen, ja no et foragiten a trets quan entres a la part albanesa del llac. Tot un detall.
Sessió: No iniciada
