Mostrava ara fa set dies en aquesta secció el meu escepticisme respecte a les expectatives creades al voltant de l’eclipsi del 12 d’agost. Com el fenomen no havia aconseguit provocar-me una emoció prèvia, vaig escriure que “l’important no és el fet com a tal, sinó generar la necessitat de formar-hi part”. És allò que els joves actuals anomenen FOMO, paraula que vaig descobrir fa no gaire i que creia de nova creació fins que les meves filles em van aclarir que es tracta de l’acrònim de la frase anglesa ‘Fear of Missing Out’, traduïda com a “por a perdre’s alguna cosa”. O sigui que, per a mi, l’eclipsi era un FOMO, un moment únic que has de viure, t’agradi o no, perquè tothom al teu voltant ho farà i no pots quedar socialment despenjat d’un moment històric tan rellevant. I a fe de món que va ser així, que ningú no s’ho va voler perdre si la feina i altres obligacions li ho van permetre. Nosaltres, a casa, vam seguir l’eclipsi total de sol des d’un camí de l’Horta de Lleida, envoltats de diversos grups de gent que havien escampat cadires plegables i feien passar l’espera amb menjar i beure. Em va venir al cap un 4 de juliol que la meva dona i jo vam viure, ara fa molts anys, durant un viatge per la costa oest dels Estats Units, concretament a la platja de Monterey. Entre banderes del país plantades per escenificar la celebració del Dia de la Independència, centenars de persones s’hi van aplegar amb cadires, bosses i neveres per passar-hi la tarda a l’espera de la fi festa, el castell de focs llançat des d’uns vaixells ancorats a la badia. Aquest 12 d’agost, el nostre fi de festa va ser la corona solar que, a ulls nus, vam veure al voltant de l’eclipsi. 25 segons massa curts. Sols 25 segons per gaudir –ho reconec, ara sí– de l’espectacle natural més bonic, emocionant i impactant que he viscut mai.
Sessió: No iniciada
