“Camps i camps i camps” escrivia un Pedrolo que sabia d’allò que les esquerdes de la terra han xuclat, incloent-hi hòmens i dones. Entendre el paisatge des de fins i dir-lo, ser tu el paisatge i dir-lo. Trobar en l’aulivera l’essència de l’or groc i dir-la, escampar les borrasses cap als guarets i fer de la terra erma la premonició de la paraula i dir-la. Fer créixer la idea de la llavor d’un ullastre fins i tot abans que coneguis el mot. Traslladar aquesta corada a la plana i deixar córrer amb la marinada el desig d’un tros fèrtil i tu, al pouet, amb la pala fortament agafada amb les dues mans, a punt de desviar l’aigua i convertir-te en el botxí del líquid en un acte maquinal, simple, què es redueix a fer parada. La mirada més enllà, cap al ponent. I dir-ho també.
Sessió: No iniciada
