Aquest serà el primer d’una bona pila d’anys que no participaré activament i com a collista a l’Aplec del Caragol. Una acumulació de circumstàncies personals que tampoc venen al cas m’han obligat enguany a desistir de viure des de dins la festa més representativa de la ciutat de Lleida. Escric aquestes línies enyorant aquella sensació de nerviosisme del primer dia de l’Aplec, en què es respira per tota la ciutat l’ambient de festa i que quelcom especial està a punt d’arrencar. Trobaré a faltar aquella mentida piadosa tan pròpia dels collistes, siguin de l’edat que siguin: “Enguany m’ho agafo amb més calma”. O pitjor: “Divendres no apretaré que queda molt Aplec per endavant”. Siguem sincers, mai ningú ha complert aquest propòsit, per molts cops que ens l’hàgim fet. Són tres dies de bona gastronomia, de cervesa fresqueta i disbauxa a totes hores, però també són dies de germanor amb aquells que vesteixen la mateixa samarreta que tu –a la majoria els veus d’any en any– i també amb els de la resta de penyes que, al final, comparteixen un objectiu comú: Passar-s’ho bé. Enguany, però, em toca veure l’espectacle des de la banqueta amb certa enveja sana i amb nostàlgia, però sabent que un any passa de pressa. Em consola que almenys m’estalviaré el cansament i la ressaca del que alguns anomenen el dilluns de resurrecció. Perquè tothom està mig mort. Com ha de ser, clar.
