Rodrigo González Dávila, “l’enginyer que xiuxiuejava als rius”, com l’han recordat els seus companys, ens va deixar aquest diumenge. En plena festa major de Lleida, la seva ciutat d’adopció, el cor se’ns va encongir, des de la plana fins al Pirineu, la seva altra llar, on era feliç entre rius i muntanyes. Estimava i coneixia profundament la naturalesa perquè l’havia estudiat i la vivia intensament. Els meus records amb ell es remunten a fa 35 anys amb Mercè, la seva companya de vida. Rodrigo parava a casa de tant en tant, em deia que aquest lloc tenia forces tel·lúriques que atreien animals i plantes. Amb ell vaig conèixer salamandres, granotes, llangardaixos ocel·lats, roses alpines i pinsàs borroners al meu jardí. Deia que aquí devia haver existit fa segles una falla geològica. Ens unia el gust pel flamenc i aventures periodístiques. El dia que el vaig anar a veure a l’hospital ja molt malalt li vaig mig cantar una de Lole y Manuel que ens agradava i va treure forces per fer un mig somriure mentre em mirava amb aquells ulls de nen en un cos de gairebé dos metres. Veïns d’Erill recorden com sempre el seguien nens i gats del poble. Buen viaje y gracias por todo, maño, vuela alto, avista osos y lobos en tus amados bosques del río de la vida.
Sessió: No iniciada
