No sé si heu tingut ocasió de llegir una notícia publicada aquesta setmana que donava compte del comunicat d’una associació anomenada “Abogados cristianos” demanant al Papa Lleó XIV que es negués a oficiar una missa a l’estadi olímpic de Barcelona pel fet que duu el nom de Lluís Companys. La mateixa associació lamentava que el Papa no tingués previst visitar el Valle de los Caídos en la seva visita a Madrid i es veu que ara està promovent una recollida de firmes per demanar-li que ho faci.
Tenint en compte els antecedents d’aquesta associació en l’àmbit judicial no crec que ens hagi de sorprendre gaire. Tot just fa un any el Tribunal Suprem va inadmetre la querella que havia interposat contra dos ministres de l’actual govern per prevaricació, malversació i delictes contra els sentiments religiosos, per l’exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos (ara Cuelgamuros). Bé, la veritat és que aquesta associació es distingeix per la proliferació de denúncies i querelles en assumptes de significació política i també per la quantitat de plantofades judicials que s’enduu, malgrat l’afinitat política que una bona part de l’alta magistratura espanyola deu tenir amb ella. Una de les darreres ha estat la de la seva lamentable oposició a l’eutanàsia de la Noèlia.
En aquest cas l’associació basava la seva protesta per la presència del Papa a l’estadi en el fet que, segons ella, el President Companys va ser responsable de milers d’assassinats a la zona republicana durant la guerra civil. Es tracta d’una falsedat històrica que no resisteix la més mínima crítica. Es tracta d’un invent franquista en el qual es va basar, sense el més mínim recolzament probatori, la sentència que el va condemnar a pena de mort. Va ser la versió oficial durant els quaranta anys de dictadura. Desprès, afortunadament, vam recuperar la memòria històrica i vam situar la figura del president en el seu context, naturalment amb els seus assoliments i els seus fracassos.
Francament, no em pensava que hagués de continuar escoltant aquesta mena d’estirabots cinquanta anys desprès de la mort del dictador. Podria excusar-ho pensant que es tracta de nuclis residuals, anacrònics i nostàlgics del feixisme que vam patir. Però quan trec el nas als mitjans de comunicació de Madrid (cosa que no us recomano especialment) m’adono que no és una posició tan residual com seria esperable. Hi ha tot un moviment que planteja una revisió de la dictadura feixista, que pretén presentar-la com una reacció contra el suposat comunisme de la segona república.
Una de les coses que més em rebenta, us ho confesso, és que s’autoanomenin advocats. Tothom és lliure de defensar les seues idees i exercir les accions legals que el dret els permeti. Però, si us plau, no us digueu advocats. I si ho sou, feu-ho una mica millor, no digueu tantes bestieses i potser així no recollireu tantes carabasses judicials, i més jugant en un camp tan favorable com el que teniu.
