La Festa Major (Lleida, Tàrrega…) no convida a recordar-ho però el Dia d’Europa s’escau el 9 de maig, com la Verge dels desemparats, (que són molts, aquí i arreu del món). Parlar d’Europa ens fa posar seriosos, potser enfadats: subvencions difícils, normes massa condicionades per interessos empresarials o polítics, partidismes a l’engròs, geopolítica ineficaç davant les forces imperials, democràcia en retrocés, valors culturals venuts al merchandising turístic…
La verda Europa, idealitzada per la resistència antifranquista, no ha resultat inabastable com semblava, si no més tangible i precària del que voldríem. Ara, en alguns aspectes no precisament menors, la trista Espanya és un dels països avançats de la Unió. I aquella Catalunya capdavantera de l’europeisme amb ànsies de liderar un ric continent de pobles, llengües i cultures s’ha estavellat amb la norma dels Estats-membres i unes institucions prematurament envellides per la càrrega dels fets consumats.
Celebrar l’efemèride institucional per compromís o per farcir la col·lecció de fotos para-electorals amb la bandera blava no té gaire sentit. Cal reivindicar l’esperit fundacional d’una Europa agermanada i respectuosa en la seva diversitat i exemple de respecte i tolerància de la diversitat de tot el món (amb una consciència clara que la mateixa Europa ha espremut i extorsionat el món durant segles). Europa havia de ser l’antítesi de les potències que s’imposen per la força però la mesquinesa dels lideratges ha permès que la Unió sigui un interlocutor fluix, desmanegat i contradictori, sense paper en moltes grans decisions.
L’Europa dels valors, com els del vell republicanisme liberal o la socialdemocràcia del benestar… ara són paper mullat. Passos endavant com els Drets Culturals, el conveni del Paisatge o la carta de Faro del Patrimoni (per posar exemples que conec) s’estan diluint en la precarietat moral i política –i conseqüentment econòmica– de les institucions comunitàries.
En front d’aquesta pèrdua continuada de l’esperit europeu, recordo a Maria Badia, important eurodiputada que ens deixà fa poques setmanes. Filòloga, diplomàtica i política compromesa amb el país, la llengua i la prosperitat compartida, Maria era l’ànima d’una activitat de promoció dels organismes de la UE entre instituts de secundària mitjançant una gimcana o joc de pistes que oferia als guanyadors una visita al Parlament Europeu. Tenia clar que res no es pot donar per fet i cal vetllar-ho des de ben joves malgrat que Europa se’ns presenti a vegades tan vella i distant.
