Quan tenia 9 anys el pare es va entestar que havia d’aprendre a tocar el piano. I m’obligava a assistir a classes particulars. Va ser una idea poc afortunada. A banda de la disciplina que m’exigia, les meves mans no donaven la talla. Literal. Tinc unes mans molt petites i no abastaven les tecles. Que se’m quedaven curtes a l’hora de teclejar el do-re-mi-fa -sol comme il faut, vaja! Amb tot, com que vaig prosseguir els estudis durant dos anys, el pare me’n va comprar un de piano. L’instrument presidia la sala i era emprat per sotmetre els visitants masoquistes als grinyols de la pianista principiant. Parafrasejant Ambros Bierce: el posava en funcionament oprimint les tecles que a la vegada deprimien l’ànim dels qui m’escoltaven. Sortosament, malgrat el morros del pare, ho vaig deixar córrer. El piano el conservo. Com també l’habit de teclejar, només que he canviat de tecles. Ara grapejo les del teclat de l’ordinador, tot buscant ressonàncies mediàtiques…
El vell piano ens ha acompanyat durant tots aquests anys i ha esdevingut el centre dels encontres familiars. No perquè el toquéssim. Bé, la meva filla gran el tocava d’oïda (que la té molt bona, no se li escapa una!) fins que se’n va cansar. De petites, ella i sa germana s’aixoplugaven sota la lleixa del teclat per muntar una casa de nines. Després seria la meva neta qui ho faria. També hi recreava pobles nadalencs colrats de neu on s’hi amagaven els follets ajudants del Pare Noel. Tenir un piano, tot i que estigui arnat o desafinat, sempre vesteix. Et dona estatus d’anar per casa. Encara somric en recordar la cara de les amigues en sentir que responia de la manera més natural “deuen ser damunt del piano”, quan les meves filles em deien que no trobaven les claus o les ulleres…
Si tocar el piano no feia per a mi, sí que li he d’agrair al pare que em desvetlles el gust pels seus sons. De tots els instruments, el fa únic la seva capacitat d’expressar tots els matisos de la música i tot tipus de sentiments, des de l’alegria mes pura (Moment Musicaux de Schubert, o La Comparsa de Lecuona) fins a la tristesa més profunda (Gymnopédie de Satie o el Clar de lluna de Debussy). Ho sento. L’he de deixar. M’esperen Chopin i la seva Tristesse. Em disposo a passar un moment tristament feliç escoltant-la (a l’equip de so, que hi farem!). Això sí, asseguda davant el teclat esgrogueït del vell piano.
