Avui em permetré el luxe de donar una pinzellada futbolística a aquest espai felicitant el Rayo Vallecano -Upa Rayito- pel seu gran èxit històric de passar a la final de Leipzig el proper dia 27, en què s’enfrontarà al Crystal Palace anglès. L’equip frangerroig pel qual des de petit he sentit especial devoció va superar el duel de les semifinals de l’europea Lliga Conferència davant de l’Estrasburg francès amb un gol d’Alemao en tots dos xocs i amb un destacat Augusto Batalla que dijous va parar un penal a l’estadi de la Meinau, igual que va fer a Vallecas.
“Mi equipo está en el sureste de Madrid, Vallekas sí me hace feliz”, entonen Ska-P a la cançó ‘Como un Rayo’. Recordo que en els meus temps de seminarista-futbolero tenia un company que va jugar amb mi en alevins, infantils i juvenils que al final va acabar sent fitxat pel Rayo Vallecano.
Estic parlant de la segona meitat dels anys seixanta quan militava a l’equip un davanter que em flipava anomenat Teófilo Dueñas que després es va emportar el Barça i va acabar al Granada. Entre aquell jugador i les influències del meu amic em vaig fer seguidor de l’equip que sempre ha ballat amb els alts i baixos, si bé els seus passos freqüents per la divisió d’honor sempre m’han omplert d’orgull.
Per segellar aquesta passió, el 18 de juny de 1993 vaig viure al camp del Rayito un gran concert de Metallica -amb The Cult i Suicidal Tendencies- en una nit de pluja inoblidable amb els déus aliats amb els ‘Four Horsemen’. Aquesta energia va quedar impregnada al joc vertical que practica l’equip, ara amb el navarrès Iñigo Pérez.
A per la Copa! ‘Vamos Rayito’, sempre Rayo!… Oh yeah!
