Els que segurament no estaran tan solets són aquells que seguiran l’eclipsi de Sol en algun dels punts de concentració que han establert ajuntaments i promotors privats per admirar el fenomen. Aquests darrers, per suposat, per rascar uns calerons, encara que l’agost -mai millor dit- el faran segurament els venedors d’ulleres homologades, obligatòries si un no vol fer oposicions a l’ONCE. I és que, miri com es miri, el Sol sempre ha estat un negoci. Negoci quan l’astre llueix esplendorós (el turisme de platja) o quan s’amaga (l’eclipsi). Reconec que no soc gaire de bronzejar-me com un llangardaix, probablement des que fa quaranta anys a la platja nudista de Vai, a Creta, vaig patir una insolació espectacular (vaig acabar amb la panera vermella com un pebrot, i quan em vaig posar la samarreta blanca semblava la bandera de Polònia). Seguint amb el màrqueting solar, són dignes d’estudi aquells bars de Santorini que, amb noms altisonants com Sunset Paradise, prometen les millors postes de Sol de l’Egeu: es tracta d’establiments amb grades on els turistes babaus, com si estiguessin en un cinema, experimenten el doble fenomen de l’espectacular descens del Sol i d’una encara més espectacular pujada del preu de la cervesa. Parlant d’experiències pròpies, molt més gratificant va ser la contemplació del Sol de Mitjanit, una matinada fresca de juliol, als penya-segats del Cap Nord, situats en una illeta noruega. Unes hores després, ja de tornada, la visió màgica d’un ren galopant davant del cotxe durant un llarg tram de carretera, entre els reflexos d’un Sol escandinau quasi oníric, ja forma part de la meva galeria mental d’imatges indelebles.
Sessió: No iniciada
