Ja no es porten gaire les postals, soles o plegades en acordions acolorits, ni els gravats amb vistes de les ciutats, i encara menys les diapositives encartronades. Però en canvi apleguem al mòbil i a l’ordinador centenars d’imatges que els col·leccionistes han trobat d’aquí o d’allà. Recuperades de vells llibres o revistes, en fotos familiars o edicions limitades, o als arxius dels professionals que a més de fer retrats valoraven l’estètica dels edificis, parcs i entorns. Sovint aquestes imatges ens treuen alguna exclamació perquè molta gent creu que allò que hem perdut o malmenat tenia una presència millor que el que veiem ara. Entre les explicacions d’aquest sentiment, tantes com persones, en destacaria dues: una, la nostàlgia de la infantesa i els records idealitzats pels que ja tenim una edat i l’afició, diguem-ne patrimonial, per conèixer un passat que se’ns havia amagat o no s’havia valorat com ara.
Un altre motiu destacat és l’escassa qualitat dels edificis i dels paisatges urbans de les darreres dècades. Uns anys de creixement ràpid on massa vegades es va prioritzar el negoci o l’especulació per sobre del disseny i la qualitat dels materials. En algun lloc hi hauríem d’afegir l’impacte negatiu dels elements publicitaris i la grolleria de moltes instal·lacions que embruteixen façanes, balcons o teulades i distorsionen les línies de l’arquitectura. El rebuig o indiferència cap als edificis més moderns també va acompanyat d’una pèssima pedagogia que fa temps que mira enrere i que arreu d’Europa tendeix a revalorar edificacions de fa dos segles i a menystenir obres mestres del moviment modern i de la contemporaneïtat.
Els nostres pobles i ciutats no tenen una imatge gaire cuidada i tots els elements que els fan singulars no van gaire més enllà de la postal tòpica. Són imatges tan gastades com les fotos ratades dels col·leccionistes de vell. El valor d’un paisatge urbà no és només el de destacar els edificis històrics. També ho és l’equilibri i la coherència de les vistes dels carrers principals, de les vistes llunyanes i les arribades, de les façanes de més qualitat, de les places, els parcs i els passeigs. A més cal vetllar-ho i hi ha ordenances que estaria bé revisar i fer complir. Valorar el patrimoni comporta una actitud que també s’ha de veure en el seu entorn. No és gens coherent enlluernar-nos amb l’edifici més noble i permetre despropòsits al seu voltant. Les noves postals haurien de ser més pensades. I per al futur.
