No era famós, era senzillament un home tranquil i discret. Però quan fa poc un conegut comú, en Sergi, m’anuncià la notícia, vaig sentir una gran tristesa. El coneixia de jugar partits de futbol amistosos, fa bastants anys, quan encara el cos donava per trotar una horeta darrere una bimba. M’agraden els partits amistosos perquè no tens cap pressió per guanyar punts –algun va caure, després d’algun trep, a l’hospital– i perquè, com el nom indica, es disputen entre amics. I per descomptat perquè tenen un tercer temps, aquell en el que es comparteix una bona cervesa, sovint fins i tot un soparet improvisat. Certament amb en Pere no manteníem una relació molt estreta: el trobava a voltes pel barri, acompanyat de la Lourdes, i algun cop vaig animar-lo a veure plegats algun partit televisat del Barça. Però és d’aquells col·legues que recordes amb gran afecte, perquè sobretot era una gran persona. Una bona persona de veritat, no com aquells tipus que en vida són veritables mamons i, un cop traspassats, als funerals esdevenen angelets per art de màgia. Bon marit i bon pare, segur que això li garanteix l’accés directe al Cel, i a sobre compartint nom amb el porter del paradís. Sembla que a més cuinava uns caragols excel·lents, el que a Lleida dona molts punts en el currículum. En Pere ens va deixar sobtadament gaudint d’unes vacances a Mallorca. Potser com ens agradaria a tots finar els nostres dies, però amb alguns anyets més. Diuen que no mor qui se’n va, només mor aquell que cau en l’oblit. Espero que aquestes línies contribueixin, modestament, a preservar la memòria d’un excel·lent company d’aventures futbolaires.
Sessió: No iniciada
