Més de 500 dones han estat ateses en els darrers deu anys a la consulta específica de dolor pelvià crònic de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, una unitat que aborda aquesta patologia de manera multidisciplinària amb professionals de fins a set especialitats. El dolor pelvià crònic és persistent, se situa a la part inferior de l’abdomen i la pelvis i es considera crònic quan dura sis mesos o més. En molts casos no se’n pot identificar la causa, una situació que pot dificultar el diagnòstic i provocar un llarg recorregut de les pacients per diferents especialistes. «Quan tens mal de cap dius ‘quin mal de cap tinc’, però quan et fa mal la vulva, calles», explica Pilar Cano, una de les pacients, que reivindica parlar-ne i consultar.
La pacient relata que abans d’arribar a l’equip especialitzat va passar per diferents consultes sense trobar una resposta clara al dolor. «Al principi vas al traumatòleg, vas al ginecòleg, el ginecòleg t’envia al dermatòleg, el dermatòleg t’envia al ginecòleg una altra vegada, vas al neurocirurgià… i al final acabes una altra vegada en ginecologia», explica Cano. Ara defensa que les dones que pateixen aquests símptomes no els amaguin: «Ha de venir, ha d’explicar el que sent, tal com ho sent».
El Servei de Ginecologia de Vall d’Hebron va posar en marxa la consulta específica el setembre del 2016, aleshores pionera a Catalunya. En aquests deu anys ha superat les 500 pacients ateses. Actualment, fa sis primeres visites cada setmana i atén una mitjana de 18 pacients setmanals.
El doctor Jordi Sabadell, de la Unitat de Sòl Pelvià i Uroginecologia, explica que el dolor pelvià pot tenir múltiples orígens, des de l’endometriosi fins a processos inflamatoris, infeccions o conseqüències del part, però assenyala que entre les dones que arriben a la consulta especialitzada és habitual no poder atribuir-lo a una única patologia. «El més comú que visitem a la nostra consulta és el que no té una causa específica de base clarament diagnosticada», afirma.
Aquesta dificultat pot endarrerir el diagnòstic. Sabadell explica que el problema no és tant reconèixer el dolor pelvià crònic en una unitat especialitzada com arribar-hi després d’un recorregut assistencial en què no s’ha pogut determinar què provoca el dolor. Per això, els professionals insisteixen que no s’ha d’esperar que es compleixin els sis mesos que marquen la definició clínica de cronicitat per demanar ajuda.
«El que recomanem és que les pacients que tenen dolor pelvià consultin, que no deixin que es cronifiqui», remarca Sabadell. Segons el ginecòleg, com més temps persisteix el dolor, més possibilitats hi ha que apareguin mecanismes de sensibilització del sistema nerviós que poden fer que posteriorment «la resposta al tractament sigui pitjor o més lenta».
El perfil de les pacients és divers. L’edat més habitual és entre els 40 i els 60 anys, segons Sabadell, tot i que l’equip observa també dones més joves. El metge ho relaciona, almenys en part, amb un canvi en la percepció del dolor: «Cada cop es consulta més pel dolor, s’ha deixat de normalitzar tenir dolor basal i cada cop veiem pacients més joves».
Segons les dades facilitades per Vall d’Hebron, entre un 15% i un 25% de les dones pateixen dolor pelvià crònic, davant d’entre un 2% i un 17% dels homes. L’hospital remarca que en el cas de les dones pot tenir un impacte important sobre la qualitat de vida i repercussions psicològiques, laborals, socials i en altres àmbits de la quotidianitat.
La consulta de Vall d’Hebron aborda cada cas de manera individualitzada i hi poden intervenir professionals de ginecologia, rehabilitació, anestesiologia, fisioteràpia, psiquiatria, cirurgia colorectal i neurofisiologia. Durant aquesta dècada, explica Sabadell, l’equip ha avançat sobretot en la capacitat de fer «un diagnòstic complet de forma més eficient» i en la coordinació entre especialitats.
El metge rehabilitador Juan Manuel Pozo assenyala que bona part de les pacients arriben a l’hospital quan el dolor ja està cronificat. En aquests casos s’aplica un tractament multimodal que pot incloure exercicis per normalitzar i reforçar la musculatura del sòl pelvià, l’esquena i l’abdomen, electroestimulació o diatèrmia i, en determinats casos, tècniques intervencionistes.
La fisioteràpia no se centra únicament en els exercicis físics. Els professionals treballen també en l’educació de les pacients perquè entenguin què està passant al seu cos. «Quan la persona comença a entendre els mecanismes fisiològics que perpetuen aquest dolor, aconseguim d’aquesta manera baixar la seva ansietat», explica Laura López, una de les fisioterapeutes de l’equip.
Per la seva banda, el doctor Carlos Gómez, facultatiu de la Unitat del Dolor, explica que el primer objectiu és identificar els mecanismes que mantenen el dolor, que poden tenir components viscerals, musculoesquelètics i neuropàtics. A partir d’aquí es poden prescriure tractaments farmacològics o procediments intervencionistes, com bloquejos guiats per ecografia o TAC i tècniques de neuromodulació.
Gómez subratlla que, quan el dolor fa molt de temps que persisteix, el sistema nerviós central pot desenvolupar una sensibilitat elevada davant d’estímuls que inicialment no haurien de provocar dolor, un fenomen conegut com a sensibilització central. En aquestes situacions, l’objectiu terapèutic no sempre pot ser eliminar completament el dolor. «El nostre objectiu és generar una gran millora funcional en les pacients», explica Gómez, que remarca que el tractament busca que recuperin funcionalitat i qualitat de vida.
L’abordatge pot incloure també suport psicològic, ja que el patiment emocional pot intensificar el dolor físic i viceversa. Els professionals defensen, per això, un tractament personalitzat que no se centri només a reduir la intensitat del dolor, sinó a recuperar al màxim possible la vida quotidiana de cada pacient.
