L’escriptora lleidatana Marta Alòs ha publicat recentment la novel·la ‘La casa dels nous hiverns’ (Pagès Editors), en què combinant la ficció i la literatura del jo, viatja a la seva infància i la casa on va viure, i que té com un dels grans protagonistes al seu avi matern, Manel López Andreu, una persona que entre moltes altres facetes, va ser un pioner del futbol, tant a Barcelona, on va néixer, com a Lleida, on es va traslladar.
“Va començar als 17 anys a l’Espanyol i uns anys després el va fitxar pel Barça Joan Gamper, de qui sempre parlava molt bé”, explica Marta Alòs. Allà, però, es va trobar davant dos mites, Josep Samitier i Paulino Alcántara, ni més ni menys que el segon i tercer màxims golejadors de la història del club blaugrana, només superats moltíssims anys després per Messi. “Al meu avi li agradava més el filipí Alcántara, que era més senzill, que Samitier, la gran estrella mediàtica de llavors”, diu l’escriptora. Això feia que com a davanter centre no tingués gaires oportunitats per jugar tot i que, entre altres, és recordat un gran partit davant el Moravska Slavia Brno de la República Txeca l’any 1924, en què va marcar un gran gol i les cròniques periodístiques destacaven que “en López té un xut de ca l’ample”.
Un dels episodis més extraordinaris de la seva carrera futbolística es va produir quan va haver de marxar al Marroc per fer el servei militar. Allà, un cop assabentats que era jugador del Barça, fins i tot un coronel va demanar que li donessin permís per poder jugar en un partit amb l’equip Alfonso XIII contra un equip francès; van perdre 3-1 però ell va marcar un golàs des de gairebé el mig del camp.
Després va tornar al Barça, el seu gran amor futbolístic, però el problema era que “es cobrava per partit jugat” i malgrat la seva qualitat, no tenia lloc a l’onze titular, fet que el va decidir a donar un gir a la seva carrera. “Un altre jugador del Barça, Eusebio Blanco, que després va muntar la joieria, va anar a Lleida a jugar amb el Penya Salvat, i es va posar en contacte amb ell i li va dir, aquí paguen”.
Així que Manel López Andreu va arribar a Ponent, primer per jugar en aquest equip, de qui deia en una entrevista que era molt bo i que l’any 1925 va guanyar al Barça per la Festa Major, i després per convertir-se l’any 1939, just acabada la guerra civil, en l’entrenador i un dels pioners del Lérida Balompié (Unió Esportiva Lleida. Lleida Esportiu i Lleida CF posteriorment), club que precisament no passa pels seus millors moments 87 anys després. Un cop finalitzada la seva carrera esportiva professional, va continuar amb la seva feina com a inspector. El 1969 va morir Manel López Andreu.
