Enllesteixo el minicicle d’articles sobre l’Europa de l’Est (algun amic, saturat del tema, ja m’ha dit que escrigui un llibre o calli per sempre) amb alguna peripècia més viscuda en aquelles contrades. Peripècia, del grec περιπέτεια (peripétia), “canvi sobtat”. I realment franquejar el Teló d’Acer representava un canvi sobtat en tot. Arribar a un “supermercat” romanès i trobar-lo buit era curiós, però que a sobre et diguessin que sense cartilla de racionament no podies comprar res, era desconcertant (és el que tenen les pitjors dictadures, i els nostres avis en saben molt d’això). O submergir-se de nit en una gran ciutat d’aquell país sense cap tipus d’il·luminació (només una llumeta discreta, segurament la seu del partit comunista), tota una aventura. Però per al visitant occidental aquells indrets també tenien avantatges. Com banyar-se a l’aristocràtic hotel-balneari Gellért de Budapest per 15 forints, mig euro aproximadament (20 cal pagar-ne ara!). També a Budapest se’ns va espatllar la bateria del cotxe, però com els tallers eren un servei estatal gratuït i no tenien tarifes, ens la van canviar de franc. Cal dir però que en aquells països tothom tenia feina. Nosaltres ho vam comprovar a Polònia. Va petar la bomba d’aigua del cotxe i vam anar a un taller ple de mecànics: el de “diagnostyczny” (diagnòstic); un cop feta la revisió ens van remetre al de “naprawczy” (reparació). Finalment, i abans de que ens expedissin al de “rozliczenia” (facturació) i per evitar passar una setmana de taller en taller, vam optar per acudir a un de privat on, després d’insistir bastant i veient que no marxaríem d’allí sense l’automòbil en condicions, es van dignar a arranjar l’avaria.
Sessió: No iniciada
