No hi ha discussió. És el tema. No es parla de res més. Sé que no aportaré res de nou, perquè ja s’ha dit tot, però em ve de gust parlar-ne. El senyor (?) Florentino Pérez ens va deixar dimarts la millor hora d’arts escèniques des de fa molt temps i des d’aquí recomano als que no l’hagin vist o sentit –si és que en queda algú– que la recuperin. No hi ha prou adjectius per qualificar la compareixença davant els mitjans amb què ens va delectar. Va ser una mostra de fatxenderia i de prepotència, de demostrar clarament amb tota la supèrbia l’ordeno y mando i volent donar la raó a aquells que el qualifiquen d’ésser superior. Dimarts es va despullar i va mostrar qui és de debò. Va convocar la premsa per acusar-la de tots els mals del Reial Madrid. Va carregar contra tothom –Barça inclòs, amb el comodí del cas Negreira– insultant la intel·ligència dient que li han robat unes quantes lligues, oblidant el bany de futbol que rebia a cada partit que jugava contra l’equip de Guardiola i Messi. No va faltar tampoc un masclisme ranci. Ara convoca eleccions –ja es va encarregar fa anys que fossin prohibitives per a qualsevol possible candidat– i s’hi presentarà, demostrant que Putin al seu costat és un aprenent. Va fer evident també la màxima que diu que la vida és una comèdia per aquell qui fa anar el cervell i una tragèdia per aquell qui fa anar el cor. The show must go on.
Sessió: No iniciada
