A l’article del passat diumenge em referia a la sentència que el dijous anterior havia dictat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei d’amnistia. L’acabava dient “veurem què passa” i mostrant-me escèptic sobre les seves repercussions immediates. Doncs bé, em vaig equivocar. Encara no m’explico ben bé perquè però el cert és que una setmana desprès el Tribunal Suprem espanyol ha dictat quatre resolucions en què aplica l’amnistia a quatre procediments penals relacionats amb l’1 d’octubre de 2017.
Un d’aquests processos estava directament relacionat amb els fets de l’1 d’octubre: la causa penal en què s’havia condemnat l’aleshores alcalde de Sabadell per haver facilitat instal·lacions municipals per a la celebració del referèndum. Els altres tres es referien a fets que s’havien produït durant la tardor de l’any 2019, com a reacció a la sentència del Tribunal Suprem que va condemnar els dirigents del procés. Dues eren sentències condemnatòries de manifestants de Girona i Barcelona, i l’altra era la sentència que havia absolt el president del Parlament i tres membres de la mesa per haver admès a tràmit una moció sobre l’autodeterminació.
Aquestes quatre causes penals es trobaven pendents de recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. De fet, feia anys que s’hi trobaven pendents. El més antic era de l’any 2022 i era el referit als dos manifestants de Girona que havien estat condemnats per desordres públics. Durant la tramitació d’aquest recurs, i un cop aprovada la llei d’amnistia l’any 2024, el Tribunal Suprem va plantejar al Tribunal Constitucional els seus dubtes sobre la constitucionalitat de la llei, al·legant que era arbitrària i contrària al principi d’igualtat. En els altres tres procediments, el Suprem va suspendre’n la tramitació fins que es resolgués la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada.
En data 8 d’octubre de 2025 el Tribunal Constitucional va resoldre els dubtes del Suprem aclarint que la llei era plenament constitucional, si bé interpretant-la en un sentit ampli. Establia que s’havia d’aplicar no només a les persones encausades per afavorir el procés sinó també a aquelles que ho haguessin estat per oposar-s’hi. Com és lògic, aquest matís no afectava cap dels quatre procediments pendents davant del Tribunal Suprem.
Ara, nou mesos després d’haver-se resolt la qüestió d’inconstitucionalitat que ell mateix havia plantejat, el Tribunal Suprem es dona per al·ludit i dicta les quatre resolucions que declaren amnistiades les responsabilitats que poguessin derivar dels fets que s’hi jutjaven. Me’n congratulo per descomptat. Però què ha passat perquè s’hagin resolt precisament ara i no al mes d’octubre de l’any passat? Evidentment, tot sembla indicar que ha estat la sentència del TJUE de la setmana passada, tot i que no tingui res a veure amb la discussió que es mantenia en aquestes quatre causes. Estem autoritzats a pensar que el Tribunal Suprem ha esperat per veure si se li obria alguna altra possibilitat de negar l’aplicació de la llei, encara que fos per motius que ell no havia plantejat.
