Esperar que la vida et tracti bé perquè ets bona persona és com esperar que un toro no t’ataci perquè ets vegetarià. Una reflexió que rescato perquè molts em comenten que no anem malament, anem pitjor o el següent i que cada any que passa és més insofrible pels impostos amb què ens estan ofegant.
Em costa molt d’acceptar el que sento, ja que de vegades el problema és que el teu cor no vol admetre allò que la teva ment ja sap. En aquest tràngol de la nostra existència per més que un intenti ser optimista l’ombra del pessimisme planeja com a voltors al voltant de la carronya.
Només cal treure el cap per les notícies diàries i veure aquells polítics que només es preocupen del seu propi egoisme i en lloc de buscar solucions conjuntes l’única cosa que fan és enfrontar-se i dividir cada cop més una societat que li aniria millor si tots els seus inquilins miressin cap al mateix horitzó.
Però no, ells a la seva, amb desqualificacions i insults, però cap amb el gest de reduir els seus sous en bé de la comunitat. Avui res és políticament correcte i fins i tot la música la maltracten. No obstant això, diuen que no hi ha res impossible, perquè els somnis d’ahir són les esperances d’avui que es poden convertir en realitat demà.
Vivim en una gran mentida i el temps no és or, el temps és vida. “Se fueron los buenos tiempos, la juventud ya se escapó”, canten Los Suaves. En el meu cas m’estimaria més baixar-me d’aquest món d’hipòcrites, apartar-me d’aquesta societat borreguil i que em deixin viure en pau amb la gent de bona fe. Un proverbi àrab dicta que el passat se’n va anar i el futur és absent, però el present és teu… Oh yeah!
