A Lleida tenim una curiosa afició: queixar-nos de tot el que obre. Tant se val on posin un comerç nou: sempre apareix algú protestant pel soroll, el trànsit o perquè “allà no hi hauria d’anar”. Després, els mateixos ens queixem que Lleida està morta i que els joves marxen. Volem comerços, restaurants i una ciutat amb vida, però amb una condició: que no hi hagi clients, que no hi hagi soroll i, sobretot, que no ens molestin. I així ens va. Perquè mentre altres ciutats competeixen per atraure negocis i omplir els carrers, nosaltres sembla que competim per aconseguir que tanquin. I als veïns de la Mariola ja ens agradaria que obrissin alguna cosa al barri que ajudés a deixar enrere l’etiqueta de gueto. Després direm que a Lleida no hi ha res. És clar que no. Cada vegada que apareix alguna cosa, ja ens encarreguem de buscar la manera que desaparegui.
Sessió: No iniciada
