Aquesta setmana ha saltat altre cop la notícia de l’entrada massiva i incontrolada de ciutadans estrangers a les ciutats africanes de sobirania espanyola. La qüestió és molt complexa i permet –i exigeix— diverses aproximacions. La primera, des del meu punt de vista, són les causes que impulsen totes aquestes persones a traslladar-se a un estat com Espanya, arriscant la seva seguretat i en molts casos la salut i la de les seves famílies. Un altre factor que hi influeix decisivament és la inusitada existència d’una frontera terrestre entre un estat europeu i un estat africà quan els dos continents estan separats per mar. I hi ha, naturalment, motivacions polítiques, que son les úniques que expliquen que el problema es plantegi en uns moments determinats, com és ara o com va ser l’any 2021, i es mantingui controlat la resta del temps.
Però en aquest brot d’ara s’ha atribuint una especial rellevància a un element inusual. S’està dient que la irrupció dels immigrants ha estat propiciada –inclús provocada— per una sentència del màxim tribunal espanyol que impedeix rebutjar l’entrada a Ceuta d’aquelles persones que hi arribin per mar. No em negareu que la cosa resulta xocant: el Tribunal Suprem, del qual tantes vegades he criticat el biaix conservador, ara resultaria que protegeix el dret dels estrangers a entrar a l’Estat sense papers ni cap altre requisit!
Bé, com ja us podeu imaginar, això no és així en absolut, com tampoc crec que ho sigui que aquesta sentència tingui un paper desencadenant del que està passant. La sentència del Tribunal Suprem, dictada el passat 29 de juny, no va suposar cap innovació. Els tribunals inferiors ja venien aplicant la doctrina que aquesta sentència ha confirmat i el Tribunal Constitucional també l’havia avalat. La qüestió, simplificant-la molt, seria la següent: quan a un estranger se l’enxampa entrant irregularment a l’Estat, la llei permet que se’l retorni al seu país, devolució que s’ha de produir dins de les 72h següents. Aquesta devolució no implica un expedient d’expulsió ordinari sinó una simple comprovació del fet que la justifiqui. Sí que és cert que aquesta comprovació es fa amb les garanties pròpies del nostre sistema: es te dret a ser escoltat, a l’assistència lletrada i als recursos, que no impedeixen per ells mateixos la devolució.
Ara bé, l’any 2015 es va introduir una modificació de la Llei d’estrangeria referida exclusivament al cas de Ceuta i Melilla. Es va disposar que quan “els estrangers fossin detectats en la línia fronterera, intentant superar els elements de contenció fronterers”, se’ls podria rebutjar directament i impedir la seva entrada il·legal, sense més tràmits. D’això és el que se n’ha dit “devolucions en calent”. Aquesta norma es referia clarament als murs i les tanques que envolten les dues ciutats i així ho havien entès invariablement els tribunals espanyols. El precepte va ser avalat pel Tribunal Constitucional, advertint que s’havia d’interpretar restrictivament. I també ho va ser pel Tribunal Europeu dels Drets Humans en una sentència de 13 de febrer de 2020 que vaig comentar –i lamentar— en el meu article d’aquell moment..
Doncs bé, el que ha ratificat el Tribunal Suprem en la seva recent sentència és que aquesta interpretació restrictiva és la correcta. Que les “devolucions en calent” només són aplicables quan s’assalten els murs i tanques però no quan s’arriba a les dues ciutats per mar. En aquest cas es pot procedir a la devolució “ordinària”, tal i com es pot fer amb les persones que arriben a qualsevol altra costa de l’Estat i com es venia fent a la mateixa Ceuta. El problema no és el mecanisme de devolució, el problema és la massificació de les entrades. I aquest problema no s’arregla per mitjans jurídics com tampoc és jurídica la seva arrel.
