Començaré parlant d’una havanera, que fan estiu i ens evoquen les onades que ens arriben als peus encara que siguem de terra endins. Vestida de nit és una preciosa cançó composta fa gairebé dues dècades per Castor Ruiz i Glòria Cruz. Una lletra delicada i poètica que viatja amunt i avall en un ritme inconfusible amb la fantàstica veu de la seua filla Sílvia. Es fa escoltar, aquesta cançó, encara que –afortunadament– no hagi estat mai al circuit comercial que lluita per destruir-nos les neurones musicals. Però no és fins fa unes setmanes, i davant la possibilitat de cantar-la en un petit concert familiar, que n’escolto la lletra fil per randa. O fil per xarxa, si ho voleu més mariner. Lamentablement, no són les evocadores imatges marineres allò que més m’ha copsat en aquesta composició que tot d’una ha agafat embranzida entre els grups joves que componen i fan versions en aquest estil. El que m’ha fet parar en sec és un pronom inventat i totalment incorrecte que darrerament es llegeix massa sovint en publicacions en principi fiables o que fins i tot escoltem en boca de personatges mediàtics.
No és pas un localisme ni una expressió de les que s’anomenen nostrades –que d’això els de Ponent en sabem prou– sinó una gambada gramatical que s’ha popularitzat com tantes altres. Dubto que la mateixa expressió sorgís de la ploma de la compositora; més aviat sona a adaptació per no saber acceptar l’expressió correcta en català o, encara pitjor, perquè es considerés que aquesta fora massa “culta” i s’allunyés de la llengua popular. Per què els filtres de la correcció lingüística van passar tan amples per una lletra tan íntima i melangiosa només s’explica o bé per ignorància directa de la gramàtica catalana o bé per la creença que –igual que els quarts de les hores– el català correcte és una cosa de vells.
Escriuré només una vegada aquesta expressió que apareix al mig de la cançó i que al final es repeteix alentida per tal que algunes orelles s’esgarrifin encara més: i amb petxines fer-lis un tresor. Per sort, observo que el corrector del meu equip s’escandalitza i subratlla vermell i garratibat aquest pronom que no és pas cap pronom ni en català ni en castellà. No deixa de ser una mala traducció del pronom castellà les, com si la nostra llengua no tingués el seu propi. És, a pesar dels pesars, una castellanada que amenaça amb quedar-se.
La relaxació dels parlants de les dues procedències no ha estat un bon model lingüístic: ja ha anat guillotinant els pronoms febles (en, hi) que han aconseguir sobreviure entre alguns representants de la generació Y, i ara ja li toca torturar la resta dels àtons. I tant de bo només fossin aquestes les víctimes lingüístiques. És una degradació lenta però sense aturador. Només les bones lectures i el correcte aprenentatge a l’escola poden ajudar a frenar en part aquest reduccionisme general. Però, admetem-ho, una part dels docents –i ho sé perquè ho sé– serien incapaços d’escriure l’equivalent correcte al final de la cançó.
Si simplifiquem, ens tornem simples. Tant si parlem de llengua, de música, de literatura o de càlcul mental. I per acabar de convèncer, us diré una cosa que m’ha inspirat una piulada antiga de JM Virgili: la flor de lis simbolitza la dinastia borbònica. Molt probablement, una bona part dels qui bramaven com a posseïts la seua espanyolitat masculina pels carrers desprès de la famosa final, o els qui han aixecat les celles amb indiferència quan els he parlat de Josep Vallverdú (que va convertir la fidelitat a la llengua i al país en el fil conductor de tota la seua trajectòria intel·lectual) parlaran en català de lis. Amb sort.
