El Parlament espanyol ha rebut l’informe de la Intervenció General de l’Estat (IGE) de la distribució territorial per CCAA de la inversió pública de l’Estat. Fins el 2022 podíem veure cada any, al web de la IGE, aquest informe, però fa quatre anys, governant el PSOE, es va acabar aquesta publicació i ara s’ha d’esperar que arribi al Parlament perquè els i les diputades puguin passar informació. Aquesta és la transparència estadística de l’Estat espanyol. A falta de la liquidació definitiva del pressupost de l’any passat les xifres de l’informe per res son sorprenents, malgrat siguin rotundament indignes.
El percentatge d’inversió pública de l’Estat l’any 2025 va ser la més baixa dels últims 10 anys, el 2016 va representar el 10,5% i el 2025 el 8,6%. D’aquesta sèrie de 10 anys el millor va ser el 2017 amb el 13,2%, però si agafem la mitjana dels últims cincs anys, els que van del 2021 al 2015, és la més baixa de qualsevol altra quinquenni anterior. Recordem que l’aportació percentual del PIB de Catalunya al PIB estatal és del 19%, la qual cosa significa, que el que va retornar en forma d’inversió (que no sabem, seria important saber-ho, si aquesta inversió és nova o es tracta de manteniment), està molt per sota del percentatge del PIB, i sap greu que fins a la data ERC ha romàs muda, clar per no trencar la bonhomia de les negociacions que han de portar (?) el nou finançament. Si considerem la inversió per càpita i la comparem, per exemple, amb la Comunitat de Madrid, les dades encara són més humiliants. A l’any 2025 la inversió per persona a Catalunya va ser de 162,62 euros i a Madrid de 452,31, aquesta diferència ve donada per via doble, per un costat, per la inversió major a la comunitat de la capital i perquè la població a Catalunya es superior a la de Madrid. Si tenim en compte els deu últims anys, la inversió per persona a Catalunya va créixer un 64% i a Madrid, ni més ni menys, que un 163%.
És evident que totes aquestes xifres generen més que incertesa sobre el futur del finançament a Catalunya. Resulta que no han arribat nous recursos, malgrat les promeses i l’únic que de moment sembla que prengui cos és la formació de l’Agència Tributària. Ara bé, a aquest pas tindrem el continent, l’Agència, per no contingut, no hi haurà recursos nous que gestionar. Al marge de la incertesa esmentada no es sorprenent que parlem de pessimisme.
Si parlem de pessimisme, és perquè el dijous, fa tres dies, el Congrés de Diputats va tombar els objectius d’estabilitat previstos pel govern que han de marcar els pressupostos de 2027. D’un costat es va tombar el dèficit de les autonomies que era del 0,1% del PIB amb una despesa extra de 5.800 milions d’euros fins el 2029 per totes les CCAA, i la segona, la més important, és que no es van aprovar els 17.104 milions d’euros com a quita del deute pendent de la Generalitat al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic), recordem que aquest deute és un deute compartit entre Estat i CCAA. Ara, d’una banda, el dèficit resta en mans del govern i la condonació del deute del tràmit individual que es farà a la mateixa Cambra. Tanmateix, i després de veure el que està passant no es pot tenir cap esperança. Ja és hora de deixar de parlar de finançament singular, no oblideu que el pacte entre PSC, ERC i Comuns, que va fer president Salvador Illa, l’incorporava, i no es pot esperar res de bo del nou model de finançament que s’enviarà a les Corts perquè les comunitats governades pel PP ja han manifestat el seu desacord en el Consell de Política Fiscal i Financera. Abans volien el de Catalunya, ara ni això.
