“Visco solitària, però sóc de gent”

És una tòrrida tarda de juliol i comença a tronar. Enfilo la sempre solitària carretera que porta a Adons des de l’Eix Pirinenc. Els marges són plens de rastoll i unes vaques m’aguaiten des dels prats de dall. Arribo a Adons i comença a ploure i fer vent, la temperatura baixa de cop deu graus i sembla setembre. He quedat amb la Marta a la porta del seu obrador.
Marta Serradell Admetlla és una de les dues habitants fixes d’aquest poble de l’Alta Ribagorça envoltat per la Serra de Sant Gervàs, el Portús, la Begoda i la Pala del Teller. Som a la frontera amb el Pallars Jussà, una zona inhòspita i despoblada que el turisme no ha envaït. Adons és la porta al Pirineu al nord i la porta al Prepirineu al sud. L’altre habitant fixe és el Ricardo, pastor d’ovelles i cabres.
Avui parlem amb la Marta, que és la propietària de la marca Xolís d’Adons i al seu obrador artesanal fabrica embotits tradicionals des de fa 16 anys quan va arribar al poble. La Marta va néixer a La Pobla de Segur, té 65 anys però no pensa pas en jubilar-se encara, disfruta amb la seva feina, se sent plenament pallaresa i ribagorçana d’adopció, com a ella li agrada dir “tinc un peu al Pallars Jussà i l’ altre a l’Alta Ribagorçá”. Quan es va casar se’m va anar a viure amb el seu marit Ramon Nus, fill de Montcortés, a la Torre de Capdella on van portar durant 13 anys el bar Les Mines aprofitant les obres de Sallente i Estany de Gento. A la Torre de Capdella va néixer el seu únic fill, Sergi, que ara viu a Tremp. Després van tornar a la Pobla de Segur, on la Marta va regentar durant 20 anys un negoci de floristeria amb la seva germana. Va ser en aquella època que la Marta va tenir el seu primer contacte amb l’Alta Ribagorça, ja que anava cada setmana a vendre flors al mercat del Pont de Suert.
Al 2008 es va quedar vídua i va decidir fer un canvi radical a la seva vida, va deixar la floristeria a la seva germana (que ara ja s’ha jubilat) i va començar la seva aventura a Adons. En aquest poble el seu marit havia construït una casa, Casa Ramon, i ella se n’hi va anar a viure amb un projecte al cap: elaborar embotits com havia vist sempre a casa amb la matança del porc i seguint les receptes de la padrina. Va arribar a un acord amb l’Ajuntament del Pont per habilitar l’antiga escola del poble com a obrador artesanal i així va començar la marca Xolís d’Adons. Després de la rehabilitació integral de l’edifici, el 31 de juliol del 2010 es va inaugurar l’obrador al primer i segon pis i la Marta va lliurar la clau dels baixos a l’Ajuntament perquè es fes servir com a local social del poble. Va començar elaborant xolís i secallona i poc a poc va anar introduint el pa de fetge, la panxeta curada, el cap de llom, la girella, la butifarra blanca i negra, la butifarra de la llengua i el bull.
“Ningú apostava per mi, em deien que estava sonada per vindre a viure aquí a fer embotits tota sola”, recorda la Marta. Primer només feia venda directa del seu producte a casa, després a partir del 2011 va començar a anar a fires i mercats i es va endinsar en la venda online. Actualment fa una mitja de 30 fires l’any. La primera parada que va muntar tenia tres metres i va ser a la Fira del Tren dels Llacs de Pobla i la segona a la Fira de la Vaca Bruna de la Torre de Capdella. Ara la seva parada ja fa sis metres i recorre tota Catalunya. La venda directa la fa sobretot a l’estiu, Setmana Santa, ponts festius i festes de Nadal.
Els aires de la Maladeta i la Begoda curen els embotits d’Adons i són marca de la casa. A més de la Marta i el Ricardo, esporàdicament al poble hi viuen quatre descendents amb segones residències i el Quim que hi té animals. Les avantatges de viure a Adons són “la pau i el silenci, estar envoltada d’un entorn i un paisatge privilegiats, cada matí tinc concert de moixons quan obro la finestra i tenim la farmàcia davant amb totes les plantes medicinals”, motius suficients per contrarestar els desavantatges. “No hi ha serveis, ni botigues ni bar, la carretera està malament, el dipòsit d’aigua està en condicions deficients, la cobertura de mòbil i internet és nefasta, els pals de la fibra òptica no tenen encara cables i ni amb satèl·lit la connexió és bona, l’enllumenat públic també cal millorar-lo tot i que el subministre elèctric a casa és bo”, resumeix la Marta, i afegeix que “la recollida de residus es fa a la cruïlla de la carretera de la Beguda d’Adons, a prop d’un kilòmetre del poble, i ja ens està bé tenir els contenidors fora del poble perquè així es manté net quan hi ha allau de senderistes”. “L’hospital de Tremp està a 43 kilòmetres i el de Vielha a 57 kilòmetres, així que també estem lluny del serveis sanitaris”. La Marta explica que “hem aconseguit que les autocaravanes no ocupin el Coll, que es com anomenem l’esplanada d’entrada al poble, a pesar de que no hi ha normativa al respecte comptem amb el suport de l’Ajuntament”. La Marta reconeix que “l’Ajuntament del Pont de Suert no ens ha deixat mai sols, cap dels tres alcaldes que hem tingut des de que sóc aquí han deixat d’atendre les nostres queixes”. Amb el Consell Comarcal no està tant contenta, “només amb la presidència de Joan Perelada ens vam sentir realment ben atesos”. Adons s’ha posat de moda en els últims anys, rutes com la del Portús, la Pala del Teller o Sant Gervàs, promocionades per la FECC, atreuen molts senderistes i escaladors, que han de respectar la fauna salvatge de la zona, que és un paradís per al voltor negre, el trencalòs i l’àliga daurada. “Ossos i llops encara no n’hem vist aquí i el ramat d’ovelles i cabres mantenen net el poble de vegetació, ara tant important en aquests temps d’incendis”, diu la Marta. El futur immediat és seguir treballant en el seu obrador i en fires i mercats mentre pugui, mentre la salut li permeti i mantingui les ganes i la il·lusió d’ara, “Carles de Les Esglésies, un poble a prop del Xerallo, va fer embotits fins als 86 anys” comenta amb ironia la Marta. “Vull viure aquí mentre pugui”, diu emocionada. “Visco solitària però soc gent de gent”, així es defineix. S’afegeixen a la conversa el seu company Pep i la seva cosina Maria Rosa, incondicionals a la seva vida, com ho són els seus gats i la seva gossa mastina.”Voldria continuïtat per al meu projecte quan jo ja no hi sigui”, apunta amb esperança.