Una gran manifestació de pagesos, més de 10.000, va viure Lleida en aquella jornada de protesta. Es feia un repàs de com era la Festa Major en les primeres dècades del segle XX, mentre creixia la polèmica per les obres del pàrquing subterrani de la plaça Sant Joan. Aquell mes, els fets ocorreguts a Montejurra i l’aparició del primer exemplar del diari ‘El País’ van ser notícia.
25 de maig
Més de 10.000 pagesos es van manifestar per reclamar millores
Aquell matí, Lleida es va despertar sota una pluja que semblava voler desanimar qualsevol. Des de primera hora van començar a arribar centenars de pagesos, molts d’ells després de recórrer desenes de quilòmetres des dels seus pobles. A mig matí, la ciutat ja era un formigueig. Prop de 10.000 agricultors —altres elevaven la xifra fins a 15.000— es van concentrar als carrers principals. Era una mobilització mai vista.
La crònica apareguda a LA MAÑANA era la següent: “A las once y media se decide comenzar la marcha que inicialmente —y así se autorizó— pasará por toda la avenida de Tortosa, bordeando el rio, hasta llegar a la plaza de la Paz, allí junto al Gobierno Civil. Un coche —Seat 124 familiar— abre camino. De sus altavoces surge tenue el son de una sardana. A continuación, lo que podríamos denominar presidencia de la manifestación. El presidente de la Cámara Sindical Agraria- organizadora de la marcha señor Nadal Gaya y demás representantes de la C.O.S.A. Luego, encabezando una larguísima cola—llegaba casi hasta la barriada de Pardiñas—las representaciones de los distintos pueblos. El espectáculo es impresionante. El cielo se vuelve cada vez más gris y comienzan a caer las primeras gotas. Lluvia torrencial que en algunos momentos acompañaría a la manifestación hasta su final.
La manifestación se detiene; hay discusiones y se sigue adelante. Con fuerza, cada vez mayor, se oye ‘Volem pasar per Fernando’. Se llega al cruce con la calle Luis Roca. Un grupo —unos cincuenta— sigue adelante encabezados por la presidencia de la manifestación. Pero otro grupo pugna por entrar en la calle. La discusión se acrecienta. La mayoría de los manifestantes siguen el itinerario acordado y llegan a la plaza del Gobierno Civil”.
Després d’abandonar el Govern Civil, un ampli grup de manifestants va intentar dirigir-se cap a la Casa Sindical. Va ser llavors quan la Policia Armada va intervenir i es van produir quatre trets a l’aire per dispersar la multitud. No hi va haver ferits.
11 de maig
La Festa Major en el primer terç del segle XX
A començaments del segle XX, quan Lleida encara respirava un aire provincial i les festes majors eren el gran esdeveniment de l’any, aquells dies grans es vivien amb una barreja de solemnitat i sorpresa. L’any 1901, les festes van durar set dies.
El 1907 va sortir per primera vegada el Marraco, aquell drac de guix, verd fosc, amb mandíbula articulada. La seva presència causava sensació fins que va desaparèixer el 1936, en esclatar la guerra. Per aquells anys també brillaven noms il·lustres: Ricard Viñes va actuar el 1910 i va tornar el 1913 juntament amb Enric Granados, donant fins i tot la recaptació a la beneficència.
Hi havia espectacles avui impensables: corrides de toros. També els preus semblen d’un altre món: el 1914, un abonament de vuit funcions als Camps Elisis costava onze pessetes a platea.
LA MAÑANA recollia una entrevista amb els records d’Álvarez Pallás sobre les festes d’abans: “—¿Cuándo se pusieron de moda las actividades deportivas? —Yo creo que, en 1915, que hubo una gran fiesta atlética. —¿Y la iluminación de las calles? —También en ese mismo año, se inauguró la de las calles Carme, plaza de la Sal, calle Esterería, plaza de la Constitución y carrer Major. Por cierto, que en los Juegos Florales de aquel año actuó de mantenedor Pompeu Fabra. —He oído hablar de que hubo globos en algunas ocasiones. —Desde luego, sobre todo en 1916 y 1917. Pero el plato fuerte de la aviación seguía siendo las acrobacias de las avionetas”.
22 de maig
Aparició de restes arqueològiques a la plaça Sant Joan i enuig dels comerciants
Les obres del pàrquing soterrat de la plaça Sant Joan van generar polèmica des del primer moment, ja que representaven un nou repte per a la circulació en un lloc tan cèntric de la ciutat. Patrimoni Artístic ja havia advertit sobre la probabilitat que hi hagués restes arqueològiques de valor a la zona. Tanmateix, malgrat tot això, les obres van continuar fins a l’aparició de restes monumentals.
Les obres van provocar les protestes dels comerciants, que van patir moltes pèrdues econòmiques per les dificultats d’accés i les molèsties que ocasionaven, i fins i tot algun hostal va haver de tancar.
Aquest era el comentari que es feia a LA MAÑANA: “Hace un mes aproximadamente que aparecieron los primeros restos. Un lienzo de muralla que en excavaciones posteriores se fue transformando en un ábside, que, al parecer, pertenecía a la antigua iglesia de San Juan. Y hablamos sobre supuestos porque a pesar de la visita de numerosos técnicos barceloneses, nadie quiere dar a conocer una opinión con sello de garantía. Y así unos por otros, y la casa sin barrer. Una situación que es grave.
No vamos a insistir. Pero después del lienzo de muralla, casi a la par, apareció la base de una columna, más tarde restos de cerámica y de mosaico romano y árabe, y finalmente osamenta humana. La plaza de España (Sant Joan) se convirtió, por mor de la publicidad que dieron los medios informativos en una de las zonas más visitadas de la ciudad”.
4 i 9 de maig
Successos de Montejurra i primer exemplar del diari ‘El País’
Havien passat pocs dies des que ‘El País’ sortís als quioscos, presentant-se com un diari modern, quan uns fets van tornar a demostrar la feblesa del procés democràtic. Era el 9 de maig de 1976 i Montejurra, la muntanya navarresa carregada de simbolisme carlí, es despertava amb una barreja de romeria i tensió política.
Els partidaris de Carles Hugo pujaven com cada any, però d’altres havien arribat abans. Entre boines vermelles i banderes, s’hi van infiltrar grups ultres i mercenaris estrangers, recolzats per sectors de l’antic aparell franquista, decidits a imposar per la força la causa de Sixto de Borbó.
Els trets van trencar el matí. Van caure Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos, i l’eco dels trets es barrejava amb els crits i la confusió. La policia, present però immòbil, va deixar que la violència seguís el seu curs.
Mentrestant, a Madrid, ‘El País’ —tot just nascut— preparava les seves primeres cobertures d’un país que encara no sabia si caminar cap al futur o tornar a la por. Estava dirigit per Juan Luis Cebrián i costava en aquella època 10 pessetes.
