Mon pare deia que sempre votava en cada elecció el partit que estava en el govern perquè eren els que ja anaven tips. Com a bon manxec, el meu pare aplicava a la vida la lògica de Sancho Panza. Una de les seves teories sostenia que canviar els governants significava incrementar el risc de posar la mà a la caixa perquè els nous que arriben a tocar poder aborden la poltrona afamegats. En canvi, mantenir al poder els que hi són escurça el perill de mossegades. Van servits. M’ha vingut el record del pare en aquest moment que els dos principals partits de la política espanyola campen alterats per múltiples casos de presumpta corrupció o senzillament per fer córrer l’ungla. Entre els uns i els altres, Espanya sembla l’hort de la tia Robaina. L’única manera que tenen de defensar-se és culpar l’altre partit adversari de robar encara més. La situació és tan greu que algú podria donar per bona la teoria del suposat comte de Montesol de Turcios, un personatge satíric inventat que proposava la implantació a Espanya d’una “democràcia aristocràtica”. La fórmula, difosa l’entresegles del XVIII al XIX, proposava que només podrien accedir al Senat i als alts càrrecs de l’Estat els titulars de gràcies nobiliàries i els seus parents en primer grau. El nou sistema polític agilitaria la governança de la nació, “garantizando al pueblo español el buen gusto en el Gobierno y la imposibilidad del robo del dinero público, por cuanto los elegidos no precisan de la apropiación de fondos indebidos por poseerlos sobrados”. L’argument és tal qual proposava mon pare, sense tenir cap gràcia nobiliària, ni tampoc inventada, com el comte de Montesol de Turcios.
Sessió: No iniciada
