L’impacte social del futbol fa que es pugui utilitzar com a metàfora d’altres fenòmens polítics i econòmics del país. Des d’aquest punt de vista figuratiu no podem dir que la temporada futbolística que ara ha finalitzat hagi estat positiva per a Catalunya, en termes d’equilibri territorial. Ha estat positiva per al Barça (encara que no del tot), però no ho ha estat gens per a la resta dels principals clubs catalans. Per consolidar l’hegemonia del Barça només ha faltat que l’equip femení hagi guanyat la Champions amb una victòria contundent a Oslo. Aquest èxit és una gran notícia per a l’exportació del Barça com a fenomen mundial. Més que mai veurem samarretes blaugrana en els indrets més recòndits del planeta. Aquesta part positiva del fenomen Barça té un contrapunt interior negatiu, al·legòricament parlant. Mentre el club de Barcelona creix cada cop més (i més que creixerà amb el súper mega Nou Camp), la resta sobreviu amb l’ai al cor. L’Espanyol ha estat d’un través de dit de baixar a Segona. El Girona, que semblava consolidat a Primera, ha caigut al pou. El Nàstic ens matarà d’un infart, i del Lleida més val no parlar-ne: entitats dividides, tots cuers, i carn de canó dels estafadors carronyaires que rondegen els cadàvers d’entitats històriques. El panorama futbolístic és el símil de l’estructura social catalana: un centralisme barceloní molt potent i unes perifèries esvaïdes que sobreviuen aquí caic i allà m’aixeco. És normal que molta gent es pregunti si no podria el potent i universal Barça donar un cop de mà als clubs del rerepaís. Un cop de mà futbolístic que no sigui com la Línia Orbital Ferroviària, metafòricament parlant.
Sessió: No iniciada
