En un dels meus recents articles del ‘Melo-Malo’ convidava a canviar la dita de “con la música a otra parte” pel de “con la música a todas partes”, reivindicant el meu apassionat amor per la música. Però com que de tot hi ha d’haver a la vinya de qui sigui, algú em va comentar que havia conegut una dona que li havia dit que a ella no li agradava la música de cap mena.
Doncs bé, resulta que hi ha un fenomen conegut com l’anhedonia musical que és la incapacitat d’experimentar plaer en escoltar música, tot i tenir una audició normal i gaudir d’altres estímuls.
Els estudis especifiquen que es deu a una desconnexió funcional al cervell entre les àrees auditives i el sistema de recompensa, afectant d’un 3 a un 5 per cent de la població. A diferència de l’‘amusia’, que és la incapacitat per processar o entendre la música, l’anhedonia musical permet entendre la melodia i el ritme perfectament, però el cervell no la tradueix com una experiència plaent.
La veritat és que qui ara flipa sóc jo perquè sempre he defensat que música som tots i que la vida mateixa és música. Tot i això, les persones afectades per l’anhedonia musical no senten emocions positives ni plaer amb la música, encara que generalment no els molesta ni els desagrada. Encara sort.
Mai no m’hauria pogut imaginar que a algú no li agradés la música, perquè aquest llenguatge universal és tan àmpliament infinit que sembla impossible. Per exemple, recordo que al meu pare (que en pau descansi) només li agradaven les marxes militars i puc afegir que si només existís l’insuportable ‘regueton-to’ jo mateix seria el primer que també patiria d’anhedonia musical… Oh yeah!
