El músic i folklorista Artur Blasco rep el guardó d’Honor dels Premis Enderrock amb “sorpresa i alegria” pel seu treball de recerca i difusió del cançoner i l’acordió diatònic després de dedicar-se durant sis dècades a la preservació del patrimoni musical català. Blasco assegura que durant tot aquest temps va tenir la sensació de treballar en solitari, “a peu pels camins del cançoner”, però que el premi li ha fet prendre consciència que no estava tan sol com pensava. “Aquest premi demostra que anava acompanyat, encara que jo no ho veiés”, afirma, destacant el suport discret de moltes persones.
El músic explica que aquest premi no només és simbòlic, sinó també pràctic, ja que “un premi sempre facilita la feina” a aquells que continuen en actiu i amb projectes en marxa. En el seu cas, la distinció arriba motivant la voluntat ja viva de Blasco de continuar treballant per la difusió del patrimoni musical català.
Blasco situa l’origen del seu compromís amb la música tradicional com una experiència vital. Després d’anys vivint a Estocolm -on treballava com a traductor- va tornar al país. En poc temps, va detectar una manca d’autoestima col·lectiva envers la mateixa cultura. “Hi havia un oblit total de les generacions que ens havien precedit”, recorda. Aquell moment el va portar a començar de zero, iniciant la recuperació de l’acordió diatònic i de la cançó tradicional. “Tot va començar en 1965, a la mateixa hora i al mateix moment”.
Al llarg de les dècades, el folklorista ha recorregut pobles i valls del Pirineu per documentar melodies, lletres i pràctiques musicals transmeses oralment. D’aquesta gran tasca ha sorgit una obra monumental: més de 2.000 fonogrames que es tradueixen en 1.500 cançons recollides a dotze comarques pirinenques i zones d’influència, documentades gràcies a 417 cantants informants i enregistrades en 244 pobles. Tot aquest material ha estat sistematitzat en la col·lecció A peu pels camins del cançoner, que Blasco considera la culminació d’una vida dedicada a preservar la memòria sonora del país. Un altre moment clau en la seva trajectòria va ser la primera Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, celebrada el 12 d’agost de 1976. “Va començar amb un sopar i ganes de tocar una mica”. Blasco no s’imaginava que aquell sopar simbòlic acabés convertint-se en un referent cultural.
El músic també defensa que la joventut mostra un interès creixent per la tradició cultural. Assegura que molts han pres consciència del patrimoni tan important que estan deixant, i que un cop dins la música “descobreixen un univers inacabable”.
Respecte al suport institucional “mai en tenim prou”, diu Blasco. Així i tot, valora molt l’evolució en els darrers anys, subratllant que la difusió cultural és costosa i imprescindible. “Si fas una feina i no la difons, no serveix de res”, sentencia.
Mirant enrere, Artur Blasco evita parlar de mèrit personal i prefereix parlar de casualitat i persistència. Se sent satisfet en veure que la seva feina “ha donat els seus fruits” i ha estat útil. El seu objectiu no ha estat mai que les noves generacions imitin el passat, sinó que el coneguin. “La música que ens han deixat els vells és bàsica per entendre-ho tot”.
